Trail Aneto 2010 (Sabini)

Increíble i molt més dura del que em pensava. La Marató de l’Aneto 2010 la vaig acabar amb un temps de 6h 17min 19seg.

Per poder acabar aquesta cursa crec que van influir dos factors importants:

-           El primer va ser en Pol, ja que durant els primers 18Km’s ens vam estar posant al dia de les nostres vides (ell parlava més que jo, és un do que té) i el temps i els quilòmetres vàren passar molt ràpid.

-           El segon factor van ser dos “companys de cursa” que em vaig trobar i engaxar al seu darrere quan encara faltaven uns 15-17Km’s, la part més dura d’una marató.

Però començem per el principi…

Eren les 14h del migdia (no ser qui té la brillant idea de començar una marató a aquestes hores…..), cap núvol al cel rodejats de muntanyes i d’un paissatge increíble comencem a còrrer animats i agafant un bon ritme tant sols sortir.

Els primers 18-20Km’s van passar ràpids i divertits, amb en Pol parlant i rient (no para de liar-la, ja el coneixeu) ell ja havia fet la marató l’any passat i coneixía el recorregut; en el Km 18 més o menys ja es començava a notar el cansament, vam omplir un bidó al riu (la carrera era autosuficient) resant perquè la nostre panxa reacciones de manera positiva a aquella aigua i vam seguir endavant.

Aquell any havien canviat una mica el recorregut, i el que el Pol (ni jo) sabíem era que ens esperava una pujada infernal; uns 400m de desnivell amb molt poca distancia…i SENSE AIGUA!!!

Així doncs continuem la cursa més calladets i notant el cansanci, de cop i volta mirem amunt i veiem una filera interminable de gent que segueix un caminet que fa zig-zag muntanya amunt, com formigues, van avançant poc a poc camí amunt, tothom callat i concentrat. Decidim unir-nos a la filera (quin remei) i a un ritme molt tranquil començem a caminr. La pujada era cada cop més dura i no es veia el final. Al cap d’una bona estona veiem que baixa el primer classificat de la cursa a tota ostia (pa matarse penso jo) i a mesura que anem pujant, van baixant més participants als qui nosaltres donem ànims, i ells ens diuen que ja queda poc.

Ens quedem sense aigua, com la majoria de la gent, en Pol està mot cansat i em diu que continui jo. Arribo a dalt exhaust i mort de gana, obro la motxila i……entrepà de nutella!!! Que faria jo sense tu???

Mentrestant arriba en Pol, s’hidrata una mica i comencem a baixar el que acabàvem de pujar, marco ritme i al cap de res sento en Pol que crida i frena, li afaga la primera rampa que em fa mal fins i tot a mi (m’enrecordo de Zegama).

Em diu que no pot i que continui jo…

Doncs som-hi!!! Vaig baixant a un ritme normal morint-me de set. Encara hi ha molta gent que puja i els hi dono ànims, jo també intento animar-me perquè ser que queda poc per arribar al riu…eren pocs quilòmetres, però es va fer eterns!!!

Al arribar al riu em vaig trobar a molta gent sentada bebent i refrescant-se (no he esmentat que feia una calor terrible); em paro, omplo bidons més o menys ràpid i segueixo, em queden uns 18Km’s, la part final i més dura d’una marató.

Passo per un control i em trobo a dos corredors (un noi argentí i el seu colega) i entre els tres decidim (sense parlar-ho) que anirem junts.

Ells es van convertir en els meus “companys de cursa” i suposp que jo en el seu.

Anem tirant a un bon ritme, passem per la tartera, unes curves d’asfalt i camí ample i agradable; però estic cansat, molt cansat i em costa còrrer.

A cada rierol que veiem parem per descansar una mica i recuperar forces, portem 5h30min, sabem que queda poc, i això ens anima!!

Anem tirant tranquilament, sense presses, arribem al camping on veig a la Nat, una  bona dosi d’ànim, tenint en compte que no tenia més ganes de còrrer, volia acabar JA!!! Un parell de fotos, un petò i AUPA, una mica més de pista i per fi sortim a la carretera.

Avancem una mica més i veiem l’esperat cartell de Benasque 2Km’s!! Ara si que si, gran cartell de benvinguda.

Atravessem abraçats la línia de meta, veig en Pol amb la Nat, no tenia ni idea que havia abandonat i em poso una mica trist per ell, però també tinc una sensació increíble de satisfacció personal, de veritat, ho heu de provar!!

Estic molt cansat, són les 20h de la tarda, m’envaig a dutxar que demà a les 9.00h del matí treballo a Girona.

Moltes Gràcies a tots per els ànims!!

Pol, gràcies!!!

Trail Aneto 2010 (Poldu)

Altre vegada s'acostava la data, portava un mes i mig amb un esquinç força important al turmell, així doncs molt de fisio, neurotape, entrenament de gomes, bicicleta, i corre amb una por al cos terrible!

Així doncs va arribar el divendres nit i enfilem cap a Castejón de Sos, allà ens trobem amb la resta de companys, la Roser, el Sabini, la Diana, el Roger i un servidor serem els que l'endemà a les 14h pendrem la sortida! En aquesta ocasió també varem tenir l'acompanyament de la Natàlia.

Així doncs a dormir, inentar descançar! A les 7h jo ja donava voltes, dutxa i cap a Benasc. Doncs l'Enric (podòleg i amic) m'espera per fer-me un "tape" preventiu.

No em pregunteu perquè però estic extremadament nerviós. Així doncs arribo a Benasc just per veure la sortida de la cursa llarga, salutacions a alguns amics que prenen la sortida, faig algunes fotos i a fer un café amb l'Enric i la Crsitina.

Al cap d'una estona arriba la resta de l'expedició, recollida de dorsals i documentació. Ens canviem, preparem el material i ara sí ha arribat l'hora de la veritat!! A la sortida en col·loquem en dos grups, el Sabini, el Roger i jo i per altre banda i una miqueta més endarrera les nenes, decideixen que elles sortiràn al seu ritme.

Sortida ràpida, intentem situar-nos en un lloc on el ritme sigui comode per nosaltres, perdem en Roger i anem seguint, adelantem a alguns corredors doncs hi ha bons llocs per retallar camí. Seguim pujant i ja fa estona que li dic al Àlex que em trobo molt cansat, però segueix marcant jo el ritme. 

Arribats a l'última pujada em vaig despenjant, doncs no puc seguir el ritme i fa moooooolta estona que no tenim aigua. Comença a ser preocupant i pesat, però anem seguint endavant, el coll i lloc de girar no arriba mai! Finalment visualitzo a l'Àlex esperant-me a dalt, fitxo em prenc un gel sense aigua (ecs quin fàstic!!!) i comencem a baixar, ritme, més ritme i rampes als abductors "Déu meu quin mal.....!!!" Però continuem baixant, veig que no puc continuar i li dic al Sabini que continui ell sol. A partir d'aquí ja, la cosa va avall. L'estomac em pesa, no tinc aigua i les cames ja no m'acompanyen!! Em trobo la Roser i la Diana, em donent ànims, però necessito alguna cosa més que els seu bons ànims per poder continuar, varies parades produides pel dolor estomacal i al arribar al següent control decideixo deixar-ho.

Hi ha dies en què el cap no acompanya, i aquest va ser el meu!! Sentint-ho molt aquí va acabar la meva edició del Trail Aneto 2010.

L'any vinent més i millor!!