Carros de Foc (Sky runner)

Feia dies, mesos i inclús anys que ho deia... Fins que en Pau em va dir! Jo aquest any també hi vaig! Doncs som-hi.

Les 4:15am, sona el despertador i amunt, ens vestim, mengem alguna cosa, foto de rigor i...a les 5 en punt en Robert ens diu que podem sortir. Fot força fred però al ritme que portem gairebé ni el notem. Sóm 8 animals que anem junts. Ben aviat m'adono que aquesta gent de Pobla no està per tonteries!
A les parts més altes trobem una capa de fin glaç doncs ahir va caure unes bones trombes d'aigua i pedra que van fer patir de valent al que havien sortitel divendres!

Anem passant refugis, i baixant del Coll de Contraix cop amb una pedra al genol...va que no és res seguim! Fitxem, mengem alguna cosa, omplim bidons...i més gas! El sol ja ha sortit fa estoneta i la temperatura és mñes agradable, però en cap moment amb sensacions de calor! Ideal per correr! De camí a el genoll em comença a molestar, els companys es comencem a estirar i el cap

Marató-trail Aneto 2011

Falten molts pocs dies per la marató de l'Aneto i encara no estic inscrit, certament aquest any vaig dir que no hi tornaria, però l'any anterior havia abandonat i...ja sabeu què és aquella espineta que et queda clavada!

Així que truco a l'organització i em diuen que cap problema, formalitzo l'inscripció i cap a Benasc falta gent!

Allà hi haurà la Cris, l'Enric, el Joan, el Txema. Uns corren la cursa llarga, altres fan el servei de podologia, alguns corraràn la marató amb mí i alguns altres ajuden a l'organització.

Dissabte matí veiem les sortides i ens anem a preparar. La Cristina està nerviosa, dubte de la seva fortaleza, i jo...des de el maig amb la trailwalker que no faig res!!

Donen la sortida i endavant, el ritme és alt, la gent va molt

Trailwalker (Natàlia assistence)

Nat, vols venir a fer d’assistència a la trailwalker?

Això és el que em van dir i sense pensar-m’ho dues vegades vaig dir que sí.

No sé fins a quin punt, en aquell moment, era conscient de la responsabilitat que comportava la tasca que acabava d’acceptar. Ara ho sóc una mica més i us ben juro que no és gens fàcil, i que implica estrès, nervis, patiment, fatiga,... però també orgull i molta satisfacció.

Sort d’en Waka, que ho tenia gairebé tot organitzat, que havia preparat un timing perfecte, un planning del que calia en cada moment i del que havíem de fer cadascú. Només li va faltar marcar les zones on muntar el xiringuito amb conus, però li perdonem.

Sort també de l’Alex, ja que jo anava molt perduda i segurament, en molts moments, hagués fet més nosa que servei. Però ell era allà, per ajudar-me.

I sort, sobretot, del fantàstic equip de corredors. Sempre amb bon humor, sempre amb paraules agradables. Ni en els moments més crítics van decaure els ànims. És fàcil fer d’assistència quan l’equip a qui has de cuidar no es queixa, no posa males cares,...

D’aquell cap de setmana en guardo molts bons records: paraules, mirades, abraçades,  moments, paisatges,... No dic que no hi hagués moments crítics! La son va ser difícil de vèncer. Sobretot quan es va neutralitzar la cursa, i varem aturar les màquines durant unes hores. Engegar de nou costa... però es pot fer.

Tot això s’oblida quan veus que l’equip arriba a la línia de meta. Fora nervis, adéu patiment,... en el meu cas, només va

7 cims (Víctor)

Per primera vegada vaig decidir participar, juntament amb uns amics en aquesta marxa de resistència pel Penedès de 58km i 2500m de desnivell positiu, pertanyent a la Copa Catalana de Caminades de Resistència (de la FEEC).



El dia 8/05/2011 a les 6:30am els aproximadament 400 participants ens disposàvem a sortir de la plaça de Torrelles de Foix, ens esperava un llarg recorregut amb forces dificultats tècniques, ja que era un terreny força pedregós i amb un desnivell acumulat de 5000m. Durant tot el recorregut, a causa de les fortes pluges caigudes per la zona la nit anterior a la marxa, ens vàrem trobar un terreny molt enfangat, cosa que dificultava el poder avançar amb comoditat ja que dúiem un gruix considerable de fang a la sola de les bambes.


Només començar ja vàrem enfilar el primer dels 7 cims que havíem de coronar anomenat Clapí vell, per arribar-hi teníem per davant 4km amb un primer desnivell positiu de 350m, força interessant per començar escalfar. Al capdamunt del cim hi trobaríem el primer dels 7 controls de la marxa. Tot seguit ens dirigíem al cim de l’Àliga, situat (sense perdre pràcticament alçada) a pocs metres del primer cim. A continuació ens esperaven 15km amb petits desnivells trencacames, fins arribar al primer avituallament sòlid, on calia agafar forces (amb uns fantàstics entrepans de

Trailwalker 2011 (Waka assitence)

És possible que en una cursa, abans de comença, tots els participants ja han guanyat!!!!?? Benvinguts a la Trailwalker!!!!

L’ importància d'aquesta experiència era aconseguir el màxim de donacions possibles i gràcies a molta gent els Amfibis vam poder posar el nostre granet de sorra,mil gràcies a tots!!!!!

Aquesta experiència ha esta irrepetible en molts aspectes, com sempre, quan els Amfibis sortim de "marxa" ens fem notar i ens divertim d'allò més.
Aquesta vegada i des de la zona de "boxes" he viscut una cursa mooolt llarga però que s'ha m'ha passat volant!!

Fer d'assistència és molt diferent a corre, però va molt lligat,en cada punt anava pensant com si estigués corrent,que em faltaria,quin lloc aniria millor la carpa, samarreta llarga,malles, gorro de piscina....??? Després ho parlava amb els altres “Amfibis assistance” i després a preparar cada "xiringuito" de la millor manera possible fins i tot amb un toc "fashion" perquè els corredor@s estiguessin lo mes còmodes possible.

Durant tota la cursa anava tot molt bé,veia l'equip

Trailwalker 2011 (Poldu)

Dubtes que el teu cos i la teva dèbil ment siguin capaços d’aguantar 100km trotant per les muntanyes. Però la gent més propera no dubta ni un sol moment en que ho podràs fer! Ells saben que podràs, no ser qui els hi ha dit, no ser de on ho han tret, però n’estàn ben convençuts, encara que el dia anterior et queixaves de dolor al turmell, que el dijous t’havies quedat clavat de l’esquena i semblaves el robocop, ells confíen en tú, t’animen, pateixen per tú i et transmeten que estaran al teu costat en tot moment, encara que no els vegis estaran allà al teu costat. Per donar-te aquella paraula de suport, d’ànim, aquell somriure que t’ajuda a arribar al següent control quan plou a bots i barrals i el vent et foeteja la pell gairebé nua a la sort de la climatología. Ells des de casa seva pensen durant 22hores amb tú, pregunten a través de les xarxes socials i el mòbil dels assitents com estàs, això et dona energia, força, t’aclareix les idees i fa que el cap et funcioni amb més rapidesa en els moments en que la teva malèfica ment pensa, amb lo bé que estaries assentat a una taula sopant amb els amics…MIRA QUE N’ETS DE BENEIT!!

De l’última aventura vaig tornar amb un dolor de peus que no em va desapareixer fins

Trailwalker 2011 (Helena)

Pasando Monistrol, arriba del todo en la Cremallera, la última subidita, último empujón, última lucha. Ya hemos llegado!! Tenemos que entrar corriendo juntos, todos los del equipo! Venga, venga!!! Corredores y asistentes, venga todos de la mano y META!! Ya hemos llegado! Abrazos y alegría entre todos los amfibios, entrevista con la tele, con la organización, zapatillas fuera, un exquisito trozo de naranja para saborear junto al resto del equipo el gran reto de acabar la Trailwalker! Que experiencia que gratitud, que compañeros más excepcionales! No tengo nada negativo que decir ante toda la carrera! La asistencia ha sido como si fuéramos de la realeza! Muchas gracias Nat, Sabini y Waka! Correr junto a Diana, Pau y Pol no podría ser mejor! Muchas gracias a los tres! De verdad digo que me encantaría volver a participar con todos vosotros en otro reto como este!

La Trailwalker no empieza el sábado a las 9.00h cuando en la salida. El reto comienza muchos meses atrás cuando conozco al Waka en una Adidas Running Day y me comenta que